Aquest dimecres al vespre he viscut un dels moments més durs dels meus darrers anys, quan m’he assabentat de la mort de Rafa González.

Vaig conèixer al Rafa quan ell tenia 18 anys, col•laborava a la COPE, i de tant en tant, venia a Onda Cero a fer petar la xerrada.

Em vaig donar compte que tenia talent, molt de talent, i ben aviat es va incorporar a Onda Cero.

Durant molts anys vam compartir moltes vivències, dins i fora de la feina.

Rafa treballant era espectacular. No necessitava ni guió, ni històries. Com jo li deia, emulant a Cruyff, tot i que ell era madrinista fins a la medul•la, però portava el Nàstic a la sang –"obre el micro i disfruta"-. I l’obria "disfrutant", i fent "disfrutar".

Rafa va viure la vida i la professió amb intensitat, amb enginy, amb passió, i amb la ironia, sarcasme i sentit de l'humor, propi dels intel•ligents.

Serveixi d’exemple l’inici d’aquest article, que va escriure per a TT el juliol de 2009, i que malauradament avui pren una especial rellevància:

"Adéu. Als que m’odien (sense conèixer-me), als que no (pel mateix). Als que m’estimen (tot i conèixer-me), als que no (què us he fet, jo?). Adéu".

Voldria escriure moltes més coses de Rafa, però no puc.

Estic segur que arribat aquest moment li hagués agradat que el recordés, com ho estic fent, escoltant al seu admirat Antonio Vega, mentre em prenc un “bourbon”.

"Donde nos llevó la imaginación,
donde con los ojos cerrados
se divisan infinitos campos.
donde se creó la primera luz
junto a la semilla de cielo azul
volveré a ese lugar donde nací"

Rafa, t’estimo.