Magí Aloguín i Pallach
Magí Aloguín i Pallach
Can Seixanta


Com en un tràgic cicle històric massa repetit darrerament, Barcelona i en menor grau altres ciutats catalanes, ha caigut sota els efectes de violents aldarulls:Cent-cinquanta dos locals saquejats, tres-cents setanta-cinc contenidors incendiats, cent ferits (setanta-tres d’ells policies).I cent-trenta-sis detinguts (xifra ridícula si la cosa s’hagués esdevingut al Nord dels Pirineus ...o fins i tot a l’altra banda de l’Ebre). El disparador de la moguda ha estat, com se sap,l’ingrés a la presó del raper Hasél (amb perdó per l’accent). Es deia que per rapejar en contra del Rei. Això d’anar en contra del Rei és una moda guai aquí i avui, de manera que les manifes quasi que es convocaven soles i, per a rematar-les de manera més diver, què millor que liar-la?

De fet, el Hasél (amb perdó per l’accent) és un pinta d’alt voltatge,violent, agressiu, apologista de l’assassinat polític i aficionat a amenaçar de mort a més d’un. No crec que tot així compti com mèrits creatius, però amb celeritat tuiteraja estava consagrat com víctima de la (manca de) llibertat d’expressió. Fins i tot certs diaris seriosos, sigui el que sigui això, qualificaven amb l’honorable mot de “activistes” els joves lliurats a armar les mogudes. Els de sempre, govern català inclòs, parsimoniosament deixaven anar tardanes, ambigües i minimalistes condemnes a la violència.... dels dos costats (quin és l’altre!?).

Però els mèrits de l’engarjolat s’anaven coneixent, i com que això comportava el risc de fer decaure el furor dels bàrbars de la foscor, els gremis d’apologistes de la salvatjada modulaven el seu discurs. Que si és normal que el jovent traspuï ràbia, que si els joves d’ara no tenen futur, que si viuran pitjor que els seus pares, que si sónmeritoris antifeixistes, etc. No són arguments extremadament sòlids, però a manca de que tot un President Molt Honorable (amb perdó) proclami “Apreteu, que feu bé d’apretar” potser poden fer el fet. Clar que costa d’entendre. Què tenen els joves, si no és futur? Com saben els profetes de la distòpia que viuran pitjor que els pares (per cert ha estat una situació freqüentíssima al llarg de la Història) si això no s’ha esdevingut encara? Qui són els antifeixistes sinó uns brètols que acusen de feixistes les seves víctimes?

El problema és que Catalunya ha posat molt d’esforç en què situacions com les viscudes es puguin produir amb freqüència i fins i tot superar aviat en gravetat. El terreny preparat durant anys, en algunes coses durant dècades, està donant bons fruits: caos.

La generació d’un conflicte violent de certa magnitud, obeeix a una causalitat complexa. Cert. És evident que, a banda desencadenants puntuals com la detenció d’un Hasèl (què hi fa l’accent?), precisen de condicions objectives que la faciliten, com per exemple una situació de malestar social estès a causa d’una crisi. Però hi ha altres factors, no sempre evidents i sovint no citats. Normalment, per a no ofendre determinat “bonisme” més o menys hipòcrita i ben instal•lat en la societat postmoderna.

En citaré tres. Primer un factor purament etològic. Les descàrregues d’adrenalina, especialment en persones joves i per tant se suposa que en bona forma física (per tant molta producció d’hormones), desencadenen fàcilment respostes violentes. És un avantatge evolutiu, molt útil per a la cacera d’exemplars grans i perillosos o per a l’extermini d’aquell grup que gosava caçar en la mateixa vall que nosaltres.

Segon, l’inevitable discurs legitimador. Uns adults que cantin l’èxit davant el mamut o la desaparició de caçadors aliens a la nostra vall. Solen ser imprescindibles els adults engrescadors. També l’autocomplaença horitzontal entre els valerosos “guerrers”. Ha existit en tota època, però al SXX va generar-se un colossal arsenal ideològic al servei de la violència mentre la tecnologia en facilitava la propagació. Les xarxes socials són armes eficients per a la malesa, i de l’actualització de les idees del temps dels besavis prou que se n’encarreguen periodistes, polítics i intel•lectuals, quin negoci passa per posseir poder, notorietat o simplement embolicar la troca per guanyar titulars i “likes”. Mai falten els que es lliuren amb entusiasme a la tasca: Recordi’s com en la primera part de cada nit de moguda hi havia prominents personatges de partits i entitats fent-se el col•legui en la manifa inicial (i legítima). Però quan aquesta es dispersaven i entrava en acció la salvatjada, però, els VIP es retiraven discretament, que la manca d’exercici o els anys fa que la praxi física de la revolució perdi atractiu. Amés, un cop encesa Roma, millor extasiar-se cantant la dramàtica grandesa de les flames que no pas traginar napalm domèstic.

Tercer, inputs formatius i culturals. El món actual sol magnificar el valor del sentiment o l’emoció. Una visió poc encertada de l’ús dels drets individuals equipara el valor d’una opinió, sovint poc meditada, al d’un fet contrastat. Generacions senceres ja s’han format confonent capricis amb drets.

Quart. Permissivitat. Diverses faltes greus i delictes menors, des de graffiteros a okupacions passant per gamberrisme pur i dur, sovint resten impunes, almenys a ulls dels perjudicats pels abusos. No ofereix cap bon exemple la pràctica del processisme, que ha predicat i practicat (darrerament, només això darrer) el desacatament, la desobediència i l’incompliment de la legalitat vigent, mentre que el govern ha arribat a desacreditar, per bé que de vegades per omissió, la mateixa força pública encarregada de mantenir l’ordre.

Però els efectes de la fatiga, més els excessos d’intentar coure viu un policia han aturat, de moment, els aldarulls. Sindicats policials van exercir prou pressió per a que fins i tot el Conseller d’Interior viri en rodó i acusi les joventuts de certa força parlamentària (ja de per sí prou pueril) de ser els responsables de la revolta. Poc abans, tres-centes associacions empresarials liderades per aquell que alguns veuen com un futur Draghi de casa, havien exigit la fi de la bullanga: En benefici de la imatge del País (turisme, inversions), de les empreses assaltades (llocs de treball), de la solvència econòmica d’una Catalunya amb rumb a la irrellevància des de 2017). Notòriament, també hi eren les que per oportunisme o convicció, quan això era molava a tope, havien suport a l’independentisme.

De moment respirem. Però tot pot tornar a girar-se malament. No pinta massa bé el presumible nou govern, liderat per aquells que governen des de que tot va començar a tòrcer-se. Segons com, la Catalunya del futur immediat pot presentar un quadre grotesc d’aquells que abans se’n deia de Can Seixanta. També de vegades dit Can Bufa o, de manera menys polida, Can Pixa.
Magí Aloguín i Pallach - 12/03/2021 - 10:18h
M A P
08/04/2021
19:23
Joanet, Ni cas. Gràcies per contestar
Joanet
18/03/2021
18:40
Sense entrar en l'objecte de l'article, em voldria referir a l'expressió "Molt Honorable" que usa amb ironia quan es refereix al president Torra sense dir-ne el nom.
No tothom pensa igual en aquest món. Per exemple llegeixo avui en un digital:
"El cantautor Lluís Llach ha fet un elogi encès del president Torra, en la presentació del seu llibre Les hores greus davant una plaça del Vi de Girona plena, destacant-ne la "qualitat humana". "En aquest país, quan diguem molt honorable president, pensarem molt en la seva actuació", ha afegit entre aplaudiments del públic".
També, en una recent entrevista al FAQs ha quedat ben patent la gran qualitat humana del president inhabilitat.
ni cas
16/03/2021
13:09
Mira que no saber torejar a qui ens insulti. A mi no m'insulta qui vol. És tan fàcil com ignorar-lo. Passar de la seva opinió.
Ens evitaríem caure en el parany.
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat.