Magí Aloguín i Pallach
Magí Aloguín i Pallach
PGE


Un conegut axioma de la política dels països democràtics afirma: Quan la dreta declara que baixarà els impostos, els incrementa. En canvi, quan l’esquerra diu que els incrementarà una mica de res, els incrementa molt. Un correlat a aquest axioma seria que la dreta menteix i l’esquerra només exagera. Alguns optimistes veuran aquí una prova difícil de refutar de la sempre debatible superioritat moral de l’esquerra política. Centrem-nos però en l’axioma inicial.

El Parlament d’Espanya ja disposa del projecte de PGE, Pressupostos Generals de l’Estat, que ara han de superar el tràmit de debat, esmenat i eventual aprovació abans d’entrar en vigor. Atès que l’actual govern és el que està situat més a l’esquerra de tota l’etapa democràtica estava anunciat que els pressupostos comportessin un increment de la pressió fiscal, centrada només això sí, a les “rendes més altes” i a les “grans empreses”. Evidentment, és molt probable que s’exageri. La “clavada” caurà també en rendes no-tant-altes i en les empreses no-tant-grans. Què ens hi juguem?

Els apologistes governamentals fonamenten la major càrrega d’impostos en dos elements clau. Per una banda, la pressió fiscal a Espanya està per sota de la mitjana de l’eurozona, hi ha marge d’increment per tant. En segon lloc, declaren, l’impacte de la pandèmia exigirà un increment de la despesa en conceptes compensatoris que demanden certs sacrificis, especialment en aquells privilegiats que fiscalment s’ho poden permetre.

Ambdós arguments presenten aspectes boirosos que en debiliten la credibilitat. Vejam: És cert que ara mateix els ciutadans en general no arribem als extrems de pressió impositiva de països veïns, però també és cert que aquests disposen d’uns elements compensatoris que aquí, almenys parcialment, no trobem. Citem-ne dos.

Primer: Menor índex de frau fiscal a l’eurozona. França disposa d’uns quaranta-mil inspectors fiscals. A Espanya en tenim uns vint mil. Donat que ni la població ni el PIB (Producte Interior Brut) francesos no dupliquen els espanyols, el correlat és que aquí costa menys defraudar, donant com conseqüència l’existència d’una economia submergida molt més potent que a França. El motiu pel qual els governs hispànics, sigui el central siguin els autonòmics, toleren tanta economia en negre sense reaccionar, és un misteri que caldria explicar i que els ciutadans haurien de reclamar. Per fortuna (per al govern), no s’espera cap de les dues coses.

Segon: Els ajuts per a damnificats del COVID s’orienten més a persones que no pas a empreses. Es parla de pensions, subsidis, etc. Aquest detall d’indubtable caire humanitari, presenta també elements discutibles, sense negar la necessitat d’evitar la caiguda en la pobresa de molts ciutadans. Repassem-los:

Deixem de banda la legislació més bussiness-friendly que de partida existeix en, oh casualitat, els països més rics. Pel que fa a ajuts concrets anti-pandèmia, en altres països (aquí sobresurt Alemanya) s’han implementat mesures vigoroses de cara a garantir la supervivència de milers d’empreses durament afectades per la crisi. Cert que Alemanya disposa de recursos més potents que nosaltres, però hi ha altres factors en joc, especialment ideològics. L’activitat econòmica i quant més pròspera millor, crea riquesa, riquesa que, en forma de treball, productes i serveis s’estenen paulatinament a gran part de la població. Un govern sensat ha de mirar per a generar-ne l’expansió, no per a posar-hi impediments. A Espanya l’ajut contemplat a l’empresa és gasiu, menor i infernalment complex de gestionar pel suposat beneficiari. De nou els apologistes poden respondre recordant que els pressupostos SÍ que presenten partides de suport a l’economia productiva. Cert, però de caràcter predominantment keynesià (despesa pública en creació d’infraestructures), política que en l’actual sistema econòmic genera no poques debilitats. Per cert, llevat esmenes o simple incompliment, la província de Tarragona es veurà afavorida per aquesta inversió en infraestructures, però el benefici local no sabem si serà tan alt com per compensar els riscos generals, sense comptar amb l’extens i notori dèficit inversor de molts anys.

Recordem que el simple ajut social, per imprescindible quepugui ser en situacions d’emergència com la que malauradament ens toca viure, presenta també ombres sinistres que cal vigilar de ben aprop. Especialment en un govern quin rumb cada cop més insinua uns perfils sospitosament antiliberals sinó antidemocràtics. Per un costat es difumina l’estímul que molts beneficiaris puguin sentir per a regularitzar via treball els seus ingressos. Amb la pensioneta ja en tenen prou i, com a molt, faran alguna cosa en negre (de nou, economia submergida) i si no són massa ambiciosos aniran tirant sense aportar cap input al bé comú. A més genera bosses de dependència (clientelisme). Votaran amb els ulls clucs aquella opció que els prometi el regalet de fi de més, eternitzant d’aquesta manera un cercle viciós de perillós caire tercermundista. Per altra banda, la gestió de tant ajut demanda una alta burocratització. Entengui’s, més funcionaris (especialment que siguin addictes) i per tant, més clientelisme.

És cert que en sí mateix, uns pressupostos propis són un benefici. No oblidem que els PGE vigents són els venerables comptes de Montoro per a l’any 2017. Un pressupost nou i fet a mida no redunda només en benefici de Sánchez, sinó indirectament una mica per a tots. Clar que aquest avantatge es veu difuminat per un preocupant síndrome d’Estocolm que els dirigents socialistes semblen patir de manera generalitzada. Enduts potser per la creença de poder absorbir el vot d’esquerra radical o simplement pel desig de complaure el soci menor del govern, les concessions a l’ideari més dogmàtic de Podemos són preocupants i van molt més enllà de l’àmbit econòmic: Des de l’intent de submissió del poder Judicial a l’Executiu o la mal dissimulada instauració d’una mena de censura prèvia sota l’excusa del control de les fakenews a les xarxes socials, fins a les anècdotes més trivials però rellevants com el rampant nepotisme o els manifestos “Pro-democràcia” signats amb determinades forces polítiques quin concepte de democràcia està molt allunyat dels estàndards establerts en les societats obertes.

El PP ha dibuixat fa poc, al congrés, per boca del Sr. Casado i d’una manera ben clara i definida la diferenciació entre ells i Vox. No s’han trencat, malgrat la commoció a l’entorn ultra, cap de les aliances que tenen establertes en diferents autonomies i municipis de l’estat. Co-governar no ha de significar mimetitzar-se fins la no-diferenciació amb el soci extremista. Faria bé que el Sr. Sánchez prengués, per un cop almenys, exemple del seu arxi-rival.
Magí Aloguín i Pallach - 13/11/2020 - 09:29h
al revés d'aquí
22/11/2020
17:10
Em va sorprendre a EUA que el gasoli és més car que la benzina.
M A P
14/11/2020
12:45
abaixar i pujar: La clavada al diesel està garantida i anunciada. Suposo que, de passada pujaran tots els combutibles. Suposo que en diran "mesures de protecció al medi ambient". Naturalment, això castigarà les rendes baixes, no les altes.
Gràcies per comentar
abaixar i apujar
13/11/2020
12:58
Si ara han abaixat l'IVA de les mascaretes es poden recuperar els diners que es perden apujant el preu de la benzina. Al cap i a la fi la benzina també té impostos i es poden dissimular.
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat.