Albert Saludes i Casas
Albert Saludes i Casas
Tant si com no


Abans de res, vull deixar constància del meu respecte per totes les llengües per igual.

Si aquí em permeto fer alguna crítica del Castellà o del Català és, senzillament, perquè són les dues úniques llengües que conec amb prou profunditat com per a fer-ho amb un mínim profit per ambdues.

Com que no sóc ni un filòleg ni un lletraferit, la visió que pugui tenir sobre el tema, és des del punt de vista de l'usuari. I com a tants usuaris, sóc d'aquells a qui molesta d'allò més quan del Català, la meva llengua, en fan un mal ús. I em molesta de la mateixa manera quan sento expressions tant esperpèntiques com “una ración de vente cocretas”, “hoy plegamos a las cinco”, “no cal que vengas”, “pasa para adentro”, “güevo”, “fregaplatos”, “discrección”, “subrealista” o “lo que haiga”, una mena de poti-poti que sentim amb molta freqüència.

Entenc i accepto que l'evolució de les llengües és el reflex de la pròpia comunitat, que és qui marca el camí. Les institucions, tant sols les regulen, i si pot ser, les estructuren i organitzen.

És força evident que hi han algunes paraules o expressions que semblen entrades “amb calçador” i es veu perfectament d'on venen.

Això no hi ha qui ho aturi, i molt menys en aquests temps on les comunicacions entre gent de qualsevol part del món resulta tant i tant fàcil gràcies a les enormes possibilitats que donen les xarxes socials.

Hem acabat acceptant que el Francès agafi paraules “prestades” del l'Anglès, i aquest ho faci de l'Italià; master, ok, chef, glamour, maitre, umbrella o ciao en són un bon exemple.

A Catalunya tenim a més a més, la forta influència del Castellà, d'on massa sovint i sense massa cura, s'agafen paraules d'una morfologia (o morfo-sintaxi) totalment castellana a les quals els seus usuaris, en un intent de dignificació, per mala consciència o en un absurd exercici regularització, li afegeixen una pàtina de catalanitat donant-li al nou mot una fonètica catalana, com en els cassos gamberro, calderilla, berberetxo, antifàs, rompeoles, andami, frenillo, agòbio, tonto, agulletes, despreci o veneno, per posar alguns exemples força usuals. Barbarismes tots ells adoptats en la parla diària, i en part, heretats de l'època fosca en que el Català estava prohibit.

Però (ja el tenim aquí, finalment ha sortit el “però”) allò que em costa molt d'acceptar és que quan ja tenim formes pròpies i en actiu, un bon dia et trobes que l'expressió “peti qui peti” s'ha transformat en un “caigui qui caigui” gràcies a la irresponsabilitat d'algú que es permet tractar el llenguatge com si fos plastilina i que és capaç de fer adaptacions tant estrambòtiques com “menys mal” o “això no és de rebut”.

I en aquesta inèrcia, hi tenen gran part de culpa (o així m'ho sembla) els mitjans de comunicació. Parlo dels oficials; premsa escrita, ràdio i televisió, no pas dels usuaris particulars d'Internet.

És d'esperar que tots aquests professionals de la comunicació siguin prou responsables com per a saber emprar el llenguatge de forma correcta. Els ho demanda el propi ofici, atès que saber-se fer entendre és l’eina principal del comunicador. I no s'ha d'oblidar que ells representen el model a seguir. Sempre he pensat que quan un presentador del TN o algun conductor d'un programa de debat usa una expressió catalana, m'ha semblat suficient aval com per a saber que el seu ús és correcte.

Tot i això, de tant en tant (i no pas “de tant en quant”) algú deixa anar una forma diferent a l'establerta, i jo em pregunto: està fet a dretes, es tracta d'un lapsus linguae, són ganes de fer-se l'interessant, algú que se sent creatiu... o és que senzillament es tracta d'una manca total de respecte per la llengua? Cada matí, quan sintonitzo RAC1 i sento dir a la seva estrella principal “Dos minuts i les deu” se'm regira l’estómac. Què passa, si s'emplea la forma correcta de “falten dos minuts per les deu”, no és prou “guai”?

I és que, ho repeteixo, accepto que les llengües han d'evolucionar, però així, d'aquesta manera ho han de fer? I amb la col•laboració dels professionals de la paraula, a més a més?

Hi han dues coses que em fan mal. La primera és que, la gran majoria de les “novetats” en la parla diària estiguin pescades directament del Castellà, seguit de lluny per l'Anglès. Com si fos tant difícil dir “enllaç” en lloc de “link”, que sembla que queda més “in” . Anar per sistema a les fonts del teu veí més proper per actualitzar el llenguatge, no ha de ser l'única fórmula. Aquesta actitud demostra mesquinesa en la tasca encomanada. És a dir, tirar de beta amb allò que es tingui més a la vora, per comoditat o deixadesa. Malament, molt malament.

L'altre cosa que em dol és que, tant a la ràdio com a la televisió, sovint (massa sovint) sento com aquells que suposadament dominen l'art de la paraula i que es fan dir comunicadors, cometen errades imperdonables. Cal que els recordi que aquests dos mitjans són com un poderós mirall per a l'audiència? D'ells depèn en gran part, mostrar les formes correctes i evitar mals exemples. Dit d'una d'una forma molt planera i directa: hi han redaccions en editorials fetes en Català amb veritables errades gramaticals que no passarien un examen de nivell B2. I no sempre són treballs fets pels becaris, no.

I això, en les editorials fetes en Castellà en els mateixos mitjans de comunicació no passa gairebé mai. Com a molt, poden caure en un ball de lletres, però no en l'ús d'un barbarisme. En canvi nosaltres, hem de sentir dir que tal peça musical va ser “composada” en lloc de composta o que el presentador “despotriqui” del “ditxós” “mercadillo” de Bonavista perquè considera que és un “agòbiu” moure's entre tanta gent.

Uns altres que també s’afegeixen a la revolució del llenguatge són els publicistes, que busquen desesperadament “disfrutarians” per al seu producte. Senzillament intolerable!

I per acabar-ho d'adobar, tenim els polítics; amb els seus diputats i diputades; els sindicalistes, amb les companyes i companys. Ells, amb aquestes ganes que tenen d'arribar a “tots i totes”, ens maregen amb aquesta nova tendència de l'ús del gènere gramatical fins a punts extremadament ridículs.

Parlant dels polítics (arribistes, la majoria d'ells) que des de ja fa algun temps que ens estan bombardejant amb una variant d'un dels modismes ben assentats en la nostra parla diària, canviant el “tant si com no” de tota la vida per un “si o si” que ve directament del Castellà. Calia, aquest canvi? S'hi ha sortit guanyant en algun aspecte gramatical?

La pregunta bàsica és: si ja tenim una expressió que funciona perfectament per a referir-nos a allò que volem, perquè li hem de buscar tres peus al gat adoptant castellanismes? Cal potenciar l'”anar de mal en pitjor” quan és ben sabut que anem de corcoll?

Acabarem per a uniformar-ho tot, com ja profetitzava el visionari escriptor George Orwell a la seva novel.la de (no)ficció titulada 1984.
Albert Saludes i Casas - 02/10/2020 - 11:15h
els han acostumat així
19/10/2020
14:55
El que passa és que a la nació valenciana no valoren prou els seu propi idioma.
serrallo
17/10/2020
23:33
Sabíeu que a Castelló també tenen Serrallo. És al costat del Port i molta part d'ell és ocupat per un polígon industrial.
>>>> descobrir el valencià
12/10/2020
17:42
Jo també vaig tenir aquesta sensació durant els meus primers ays de la infantesa. I em va sobtar enacara més, quan em vaig assebentar de que "això també passava" a Alicante i a Castellón, enganyat per la seva fonètica del tot castellana.
Per cert, les campanetes en qüestió, eren de fang de color blanc i el jou de fusta de color vermell?
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat.