Xavier Sabaté: 'El PSC ha de renovar els seus plantejaments, idees i procediments a Catalunya, i molt, també molt a Tarragona'
  
Fotografia: Paula Cumplido Mairal.
Fotografia: Paula Cumplido Mairal.
Fotografia: Paula Cumplido Mairal.
Fotografia: Paula Cumplido Mairal.
Fotografia: Paula Cumplido Mairal.
Segona entrevista del cicle “Partícules elementals”, realitzada per l’advocat tarragoní i col•laborador de TT, Anton Vives Tous, amb els convidats que ha triat.

Xavier Sabaté Ibarz (Flix, 1953) és el Ringo Star de la política tarragonina. Tot i que no ha liderat cap govern, el cert és que l’entrevistat d’avui ha arribat a ocupar llocs tan rellevants com la conselleria de Governació de la Generalitat i el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya. Ideològicament, s’ubica de manera silenciosa en un socialisme catalanista. Tot i que Sabaté insisteix en parlar de classes, no té l’expressió de ressentit o envejós que a vegades delata als polítics de l’esquerra. El seu estil de guant blanc, el seu posat de pensador i el seu diàleg candorós mostren un polític civilitzat i amant de l’àgora. Un home que viu amb estoica harmonia i indestructible lleialtat el crepuscle d’un partit, el seu, que fa front a les seves hores més baixes. “I’ve got everything that you want, like a heart that is oh, so true… Just call on me and I’ll send it along…”

Vostè va néixer a Flix i la seva infància transcorre entre vinyes. El seu pare venia vi al detall. Com recorda aquells anys?

La família dels meus pares eren pagesos. De fet, el meu pare va començar ajudant al camp. Tanmateix, després de la guerra civil, els dos o tres anys que va passar fent la “mili” va estudiar mecanografia, una mica de comptabilitat… i quan va tornar de la guerra civil i de la “mili” es va incorporar a Ercros i va treballar d’administratiu tota la vida fins que es va jubilar.

Per tant, tot el tema de la venda de vi es va anar deixant; però és cert que va continuar conreant les terres dels avis, terres que ara estan abandonades. A mi em sap molt de greu, perquè si estiguessin una mica més a prop jo les conrearia, però estan massa lluny. Malgrat això, jo sempre dic que continuàvem fent vi, tot i que ja no el veníem al detall. A més, és veritat que jo de petit si que vaig vendre vi i sempre dic que jo vaig néixer a Flix olorant clor i garnatxa, i per a això a la garnatxa li tinc tanta devoció i la conec d’una hora lluny. La garnatxa que després ha fet el Priorat tan famós i que li ha comportat una economia tan pròspera.

El fet és que vostè ha passat més de mitja vida a Tarragona. L’any 1970 s’instal·la a Tarragona i ja no es mourà. Perquè Tarragona i no una altra ciutat?

Jo t’explico. Nosaltres érem cinc germans i quan acabo el batxillerat l’any 70, vaig aconseguir una beca per estudiar a la Universitat Laboral de Tarragona. A mi em feia molta il·lusió estudiar enginyeria elèctrica; però jo venia d’un seminari, on jo havia estudiat molt de llatí, grec, oratòria…molta humanitat i música, vaja. I vaig arribar aquí i el professor Quintero va omplir tota la pissarra d’integrals i derivades amb aquell cuc… i jo li vaig dir al del costat “oye, este gusanito qué es?” i em va dir “¿tu no has hecho nunca una integral?” i li contesto “yo no sé lo que es esto” i em diu “pues aquí lo vas a pasar muy mal porque solo vamos a hacer esto“. Aleshores jo li vaig escriure una carta al meu pare i vam convenir entre tots canviar-me a magisteri, que era una cosa que s’adequava més al batxillerat de lletres que jo havia fet. I és així com vaig anar al Miracle. Recordo que el primer any estava al col·legi Sant Jordi i que el segon any vaig fundar el primer pis d’estudiants de Tarragona. Aleshores no n’hi havia cap.

Ah no?

No… el meu pare em volia matar (riu). “Però què feu?”, em deia. Aleshores tenia 18 anys. El vam muntar aquí als apartaments aquests d’aquí de l’Arrabassada. Era una revolució. Érem l’enveja de tots els estudiants. Els dissabtes fotíem “guateques”… (riu). El fet és que la meva mare es va morir quan jo tenia 11 anys. Ella tenia 36 anys. Per això al meu pare li tinc una admiració absoluta, perquè ens va pujar a tots, ens va donar carrera a tots… Recordo que un diumenge, els pares dels quatre que estàvem al pis van baixar a veure què hi fèiem, perquè no es creien que poguéssim subsistir ni rentar-nos la roba, etc. Van baixar i un dels quatre, que era valencià i sabia cuinar, els hi va preparar una paella d’arròs i un pastís excel·lents… no es creien que ho haguéssim fet nosaltres! Quan van veure que ens espavilàvem van marxar tranquils.

El seu germà va fer carrera política a Flix. Vostè a Tarragona. Això de la política, ve de família? Què el va dur a ser polític?

Això ve d’una novia que vaig tenir, que després va ser la meva primera dona durant 13 anys. Cantàvem junts, ens agradava molt la música… i tot va anar per la via aquesta de hem de fer país, estem en una dictadura, hem de millorar les coses, etc. Però no tan des del punt de vista polític si no de l’activisme social. Llavors jo estava a Ascó treballant a la nuclear i hi guanyava molts diners. Va ser aquesta novia que em va convèncer perquè tornés cap a Tarragona. Era l’any 75, al mes de juny. Franco encara vivia. I em va convèncer que tornés per posar en marxa la primera escola en català en una cooperativa de pares i mestres, que és el Col·legi Pax. I va ser així que vaig venir a Tarragona i et juro que cada dia mirava la porta de la classe i pensava que d’un moment a l’altre entrarien els grisos i dirien “se ha acabado la broma. Esto de enseñar en catalán, qué coño es?!“… I és d’allí que va venir la meva inserció, amb ella i un grup de gent, en els moviments de renovació pedagògica, les escoles d’estiu, etc. I com una evolució natural, me’n vaig anar cap a la política. Vaig estar dubtant entre el PSUC i el PSC i finalment em vaig inclinar pel PSC. Era el 10 de desembre de 1976. Enguany farà 40 anys. Cada 10 de desembre ho celebro amb aquella poesia de Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden“. Vaig pensar que no em podia evadir d’una realitat injusta que, a més a més, a l’escola, quan feia de mestre, es manifesta molt. Tu veies un crio i pensaves “aquest pot arribar a la universitat, els seus pares tenen calés, a més pot saber anglès, pot estudiar música, etc”. D’altres, en canvi, estaven condemnats. Això no potser. I entre això i una lluita perquè Catalunya recuperés la seva personalitat, la seva llengua i la seva cultura, el còctel va ser el PSC.

Ara que parlava dels 40 anys de militància al PSC, m’ha fet pensar en una frase de Churchill, que deia que alguns homes canvien de partit pel bé dels seus principis, mentre que d’altres canvien de principis pel bé dels seus partits. Quantes concessions –si és que n’hi ha cap- ha hagut de fer Xavier Sabaté en els seus anys de militància al PSC?

La última i la més gran, que m’ha fet dubtar de la meva militància, és renunciar al dret a decidir. Jo crec que això serà temporal. Jo sempre he defensat, des que vaig començar, que Catalunya és una nació; bàsicament perquè reuneix les condicions per ser-ho, però també perquè els catalans ho volen així.

Jo sé que en aquests moments el meu partit defensa una altra cosa, pensen que s’ha de fer a través d’una nova constitució… en fi, tinc aquesta petita contradicció, però no sempre pots estar 100% d’acord en tot. A més, jo sempre he dit el que pensava i ho continuo dient, bàsicament en el interior del partit…avui és la primera vegada que ho dic obertament i si surt publicat ja em sembla bé, perquè em sembla que se m’ha de permetre, a mi i als que pensen com jo, que la continuem defensant dintre del partit, inclús pel bé del propi partit. Perquè el nostre partit sempre s’ha configurat a partir d’aportacions molt diverses, de més conseqüents amb l’esquerra i no tant, etc.

De fet, no sé si estarà d’acord amb mi, però tinc la sensació que, en general, els partits d’esquerra tenen més màniga ampla per les discrepàncies que no pas els partits de dreta, que tendeixen a ser més disciplinats. És a dir, difícilment trobem un alt dirigent d’un partit de dretes portant la contrària a la línia oficial del partit…

Tens tota la raó. La que està caient ara al PP, que està ple de corrupció, de dissidències i a punt de perdre el govern… que és quan pot haver més…. i aquí no hi ha ningú que surti. Tots van a una. I jo crec que això és negatiu.

Anem a Tarragona. Abans vèiem que vostè es va decidir per fer carrera en aquesta ciutat. Els seus inicis van ser amb l’ex alcalde Recasens. Quin record té, de l’ex alcalde?

Fantàstic. És una persona que crec que era molt conseqüent, treballadora i íntegra. Recordo que analitzava molt les coses i quan arribava a una conclusió, la defensava fins al final. També tenia les seves coses. A vegades era un pèl intransigent, i no era massa plàstic; però al final hem de fer balanç i el balanç amb Recasens és extremadament positiu. D’ell ho vaig aprendre tot. Vaig aprendre una de les coses que per mi és definitiva: el teu compromís polític és una conseqüència del teu compromís social. Aquests que només s’atansen a la política per fer política, sense que abans ni al voltant tinguin un compromís social previ, no ho entenc. Avui formo part d’onze entitats, set de les quals pago una quota. Crec que si l’home és un ésser social, com diuen els clàssics –Rousseau, sobretot-, s’ha de comprometre. I una part del compromís aquest, pot ser el compromís polític. El meu compromís polític ve derivat del meu compromís social. I del Recasens vaig aprendre això.

Posteriorment, l’any 1999 Vostè va ser alcaldable per Tarragona. Va ser dur combatre l’alcaldia a Nadal? Eren públiques i notòries les seves relacions convulses…


Jo sempre dic que si no hi hagués hagut codi penal, potser hagués passat una desgràcia (riu). Ara fora bromes, amb els anys les coses es van suavitzant. Però fixa’t que l’any 1995, que jo me’n havia anat de l’Ajuntament, va passar una cosa… és una anècdota que jo ja he explicat alguna vegada. Aleshores s’havia presentat, pel PSC, en Burgasé. Tothom sabia que érem –i encara som- carn i ungla. Estava esperant l’autobús a la Rambla Vella, llegint el diari per anar a dinar a casa. Joan Miquel Nadal i jo vivíem a prop. Recordo que de repent va parar un cotxe just davant meu, va baixar la finestreta i em va dir “vas a casa?”. No era possible, era en Nadal, i m’estava dient a mi si anava cap a casa! Li vaig dir “si, vaig a dinar”. I em va dir “puja, que et porto”. Vaig pensar que almenys aniríem amb aire condicionat fins a casa (riu). Només arrancar ja li vaig dir “ara que ja no hi sóc jo, hauries de pactar amb el Burgasé, perquè no tens majoria”; i em va dir “perquè tu no voldràs, que ets el que manes”; i li vaig dir “si m’ho dius, m’hi poso abans de dinar”. I em va dir “per mi ja està fet”. I abans de començar a dinar, vaig trucar al Burgasé i li vaig explicar… Bueno, va costar eh! Al partit em deien “com ens ho pots proposar tu, que saps tot el que t’odia, les males relacions que hem tingut…”. Vaig dir-los “hem de tornar a ser partit de govern”.

A més, aquesta coalició va ser fructífera pel PSC.

Molt. Després, a l’any 1999 em vaig presentar jo i vam millorar els resultats. Però el més bo és que, un cop celebrades les eleccions, el vaig a veure al despatx i li dic: “què, continuem la col·laboració?” i em diu “amb tu, no!”. “com que amb mi no?” (riu). Aleshores em vaig dedicar a fer oposició. I d’allí va sortir la idea dels Jocs del Mediterrani. Aquesta idea va ser meva. Bé, meva no, he de reconèixer que va ser d’en Pere Valls, que el portava a la llista i en sap molt d’esports. El fet és que ho vam portar al programa electoral i ho vam exposar per primera vegada en el segon plenari. I allí ens van dir de tot, que això era de l’Espanya en blanc i negre, de l’Espanya del No-Do, del franquisme… Ho van rebutjar. I després, al cap de cinc o sis anys, el propi equip de Joan Miquel Nadal va demanar la candidatura i ho va rematar el Josep Fèlix Ballesteros.

En fi, que hi ha coses d’aquestes que, en aquella campanya, en Burgasé em deia “però quines coses dius!”. De fet, recordo que vaig proposar canviar els 34.000 globus esfèrics que hi ha a Tarragona, i vaig portar un professor per parlar de contaminació lumínica i els periodistes no entenien res. Tot això la gent no ho sabia. Joan Miquel Nadal no ho va fer, vam haver d’esperar al primer govern Ballesteros, amb Carme Crespo com a regidora, per canviar-los. Vaig tenir una satisfacció… (somriu). Vaig proposar també que al Port, si finalment es comprovava que hi havia vent, hi posessin molins. El Mallol va dir que s’encadenaria a les pedres de l’escullera (riu). Llavors el Napi i tal dibuixaven molins amb la meva cara, i en Burgasé em deia “fins i tot els humoristes…” (riu). Però bé, tot això de la contaminació lumínica, de les energies renovables… tot això vindrà. I per això estic ara amb el Fòrum Ecològic.

Durant aquell mandat en que va ser cap de l’oposició van passar moltíssimes coses: el pacte entre CiU i Partit Popular, la declaració de Tarraco com a Patrimoni de la Humanitat, l’ascens del Nàstic a segona divisió l’any 2001, el desplegament dels Mossos d’Esquadra a Tarragona, la polèmica sobre les obres al Palau de Congressos…com el recorda, aquell mandat?

Ho recordo com que des de l’oposició també es pot fer feina aportant idees i sent constructiu quan cal, i després, com un esglaó, com un anella de la cadena… preparant la arribada de Ballesteros. És a dir, jo el 1999 no hi havia d’anar. Ara et diré les persones que vam anar a buscar i ens van dir que no. L’ex rector Joan Martí va dir que no. L’actual regidor d’urbanisme, Josep Maria Milà, també va dir que no. I finalment vam parlar amb en Pep Fèlix, que em va dir “et juro que dintre de quatre anys si. T’ho juro”. Fins i tot vaig anar de vacances amb ell a Navarra per veure si el convencia… i pensava que havia dit quatre anys per treure-se’m del damunt, però va complir. L’any 2003 es va presentar. Per tant, segons com fas l’oposició, pots generar confiança als electors i preparar-te per ser partit de govern.

Posteriorment, sent Delegat del Govern i complint-se dos anys de l’arribada de l’AVE a Tarragona, vostè va escriure un article titulat “AVE: un bon balanç” (9 de desembre, Diari de Tarragona). En el mateix deia frases com les següents: “l’estació és on és i no està tan malament” i “els que tenim l’obligació de pensar per a tot el territori, i no només per a una ciutat, pensem que si l’estació s’hagués situat a la ciutat de Tarragona això també hauria comportat alguns inconvenients no menors“. Encara continua pensant el mateix?


Potser no. És a dir, el problema està que quan vam començar a parlar de l’AVE a la ciutat de Tarragona, a Madrid ens deien que estàvem bojos. Que de Barcelona, baixar a Tarragona i anar cap a Lleida; que fer aquesta panxa, això no ho feia cap AVE al món i que, per tant, passaria per Santa Coloma de Queralt. Barcelona-Santa Coloma de Queralt-Lleida. Recte. Llavors, a base de molt insistir, de moltes visites a Madrid…vam aconseguir que vingués aquí a Perafort. Recordo que hi havia titulars dels diaris i que tothom es felicitava, des dels àmbits econòmics, polítics, socials i sindicals. Tothom deia “per fi hem aconseguit tòrcer als de Madrid, fer el pols i que no passi per Santa Coloma i passi per aquí La Secuita”. A més, està més o menys equidistant. Tot el camp de Tarragona el tenim allà. Per tant, jo com a tarragoní, evidentment que m’agradaria que el tren estigués a la nostra ciutat, però vista la historia, és impossible. Ara les generacions joves, que no coneixen la història, quan els hi expliques…

Qui creu que va ser el principal responsable que l’AVE no vingués a la ciutat?

Era impossible. A Madrid ens van dir que no. Més corba no podia ser. Ara bé, jo crec també que ja han passat masses anys sense resoldre que hi hagi una veritable comunicació entre l’estació i les principals ciutats.

Vostè, com és natural en una carrera política tan dilatada, ha tingut moments polèmics. Un dels darrers es va produir després de la mort d’un tarragoní el nadal de 2014 mentre l’evacuaven a Bellvitge. Vostè aleshores va afirmar que “el desgovern del Senyor Mas i del Senyor Junqueras, maten”. Més enllà de la legitimitat en reclamar l’obertura les 24 hores del dia del servei d’hemodinàmica, aquesta frase agafa una mica a contrapeu. És la dramatització l’essència de la política?


Jo sóc filòleg. En moltes ocasions de la meva vida política he buscat que amb el llenguatge, encara que fos fent hipèrboles i utilitzant paraules i expressions dures, poguéssim picar als que estan al govern per moure o canviar les coses. Jo crec que això s’ha de fer, perquè si no, les coses no es mouen. Mira, a la meva vida política també he entès que hi ha coses que tendim a dissimular. Per exemple, parlant d’esperança de vida, els ciutadans de la Terra Alta tenen menys possibilitats d’accedir a uns serveis de qualitat de la que les tenim nosaltres, que vivim al costat d’un gran hospital. L’esperança de la vida de la gent que viu en barris amb dèficit és menor de la que viu en barris benestants. Això és així. Si hi penséssim cada dia seria un escàndol, i això es tendeix a dissimular, però la crua realitat, de tant en tant, s’ha d’expressar en política. Jo he tendit a expressar-ho d’aquesta manera. En algunes ocasions m’han dit que era una exageració, que estava jugant amb la vida de la gent… però després es va posar en marxa. Ja estava previst? No ho sé. Si no hi haguessin hagut aquestes declaracions dures o contundents, o manifestacions al carrer… les coses no s’haguessin mogut.

Justament m’agradaria rescatar una de les intervencions més sonades d’un company seu, Pere Navarro, qui al febrer de 2013 va demanar l’abdicació de l’aleshores rei Joan Carles, per fer una “segona transició”, amb un rei Felip que pogués arbitrar els profunds canvis que demana el país. Tothom se li va llençar al damunt, però el cert és que el seu vaticini es va complir. Creu que també té raó el PSC quan aposta per una Espanya Federal?

La socialdemocràcia no ens creiem amb la possessió de la veritat. És el que ens diferència dels dogmatismes, dels comunistes o, com ara, Pablo Iglesias. Nosaltres pensem que aquesta és la millor solució, però no és la única. Jo, que crec en el dret a decidir, que crec que Catalunya és una nació, no seré mai nacionalista. Els nacionalismes han portat moltes desgràcies.

Nosaltres pensem que la millor opció és el federalisme: per cohesió social i perquè hi hagi més entesa entre tots els catalans, perquè la realitat del segle XXI és que va cap a unes relacions molt més amplies en el context internacional de la economia, per tal de que no hi hagi interrupcions en l’economia, en les inversions, etc. Per tot això, nosaltres considerem que la millor solució és el federalisme.

Ara, si el poble de Catalunya en vol una altra, doncs…

Relacionat amb això, una de les coses que més se li han criticat al PSC és el seu sucursalisme. Com ho viu? Creu que són massa tebis amb els seus companys del PSOE?

S’ha passat per èpoques diferents i ara és veritat que estem en un moment en que pensem que estem confiant molt en que el PSOE se n’ensurti de construir una Espanya federal. És clar, això és gairebé imprescindible per a la nostra estratègia. Si el PSOE no se n’ensurt haurem de fer una altre història però ara, malgrat que jo sóc partidari del dret a decidir, reconec que hem de cremar aquesta etapa. Si ens en sortim, serà fantàstic perquè penso que aquesta serà la millor solució… i si el PSOE no aconsegueix formar govern i transformar Espanya en una Espanya federal, doncs ens venen temps més complicats.

Abans parlàvem de la seva etapa com a regidor, però vostè va arribar a ser conseller de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya. Com li va canviar la vida?

Va ser un miracle de la Mare de Déu. T’explico això perquè un dia vaig anar com a conseller a tancar unes jornades sobre energia i l’últim ponent va dir “l’energia ve d’algun lloc, no és un miracle”. Aleshores vaig pujar jo, i vaig dir “contradient el que ha dit l’últim ponent” –el pobre es va quedar una mica així- “de miracles si que n’hi ha, perquè a mi em van fer conseller el 13 de maig que és la Mare de Déu de Fàtima i si no fos per això, segur que no m’haguessin fet” (riu).

Doncs et canvia molt la vida. Però només vaig estar sis mesos i per tant no ho puc explicar amb tota la seva dimensió. Tot i així, si que va ser temps suficient per adonar-te’n que és un món totalment diferent.

Tu el dia que ets conseller; primer, és determinant la gent de la que t’envoltes. Si no és capaç, treballadora i sincera –sobretot sincera- estàs perdut, perquè allò és un altre món. He comprovat que la gent que està més temps en els càrrecs més elevats, tendeix a envoltar-se de gent que no li porti problemes. És humà…perquè tu comences el dia, puges al cotxe oficial i tens allà tot el que has de fer durant el dia. Si a les coses complicades que tens per a resoldre et trobes a un que et diu “bon dia conseller, crec que això i allò ho ha de corregir, perquè tal i tal”. És clar, penses, a més a més, aquest em fot més problemes? Llavors és quan tendeixes a fer-los fora. Però no ha de ser així…tu has de tenir gent i la clau està en seleccionar gent per la seva capacitat. I si té capacitat intel•lectual i capacitat de mirar el món amb tota la seva complexitat i tots els matisos. Si els tens, quan els tens, disfrutes.

No sé si ho recordarà, però vostè, en la seva única intervenció com a cap de l’oposició al Parlament, va començar amb una cita de Tirant lo Blanc, aquella en que la princesa Carmesina provoca un enrenou en veure que Tirant s’ha introduït furtivament al seu llit i, una vegada calmat l’enrenou, l’emperadriu, que havia acudit ràpidament a la cambra de la princesa, pronuncia allò de “marxem d’aquí que em refrede“.

És fantàstic Tirant lo Blanc. Amb aquesta frase comença la novel·la moderna. Quan la reina diu “marxem d’aquí que si no em constiparé” allà comença la novel·la realista i per això després Cervantes diu que és el millor llibre que s’ha escrit mai. A mi em va impressionar tant que la nit abans de fer el discurs -perquè jo sóc com en Recasens, que me’ls faig jo- vaig pensar que era una bona idea. L’Artur Mas, com no és molt llegit, així que suposo que el vaig il·lustrar.

Aprofitant les paraules de la reina, creus que s’ha refredat el PSC? Que ja no és capaç de connectar amb el jovent, que ha optat darrerament per altres partits d’esquerra com la CUP o En Comú Podem?

A mi m’agrada molt el futbol. Sóc del Nàstic i del Barça.

T’explico això perquè la setmana passada, en el partit de tornada de copa entre el Barça i l’Athletic Club, Emilio Pérez de Rozas va escriure una columneta a El Periódico titulada “són tan bons que s’adormen”. A nosaltres ens va passar també una mica això. Les organitzacions tenen cicles. I nosaltres hem arribat a un moment en que ens hem convertit en una organització que reacciona molt lentament als nous requeriments socials, etc. I això és el que jo estic capficat en canviar ara.

El PSC ha de tenir una revolució interna en la seva manera de relacionar-se amb la gent, d’atendre els problemes, etc. Per exemple, nosaltres no vam ser capaços de detectar les necessitats que en un moment determinat es van expressar de forma molt crua i que per això van portar a molta gent a sortir al carrer el 15M.

Relacionat amb això que diu, n’hi ha que opinen que En Comú Podem recorda els inicis del PSC, quan Joan Raventós i altres socialistes defensaven el projectes espanyol i el dret a l’autodeterminació de Catalunya. De fet ja els hi han furtat l’alcaldia de Barcelona, simbòlica trona socialista. Què creu que tenen en comú PSC i En Comú Podem? Creu que són el nou PSC?

Tens tota la raó. Aquesta altra opció, En Comú Podem, els electors que ha captat no han vingut del cel. Són nostres. Era gent que estava amb nosaltres. Confien més amb ells perquè a nosaltres no ens veuen suficientment frescos, que no ens plantem davant dels grans poders econòmics. Pensen que no ho hem fet prou i que aquests si que ho fan. Ara, jo crec que en el terreny de les solucions estem igual de malament, uns i altres. Ni ells les acaben de trobar i nosaltres tampoc. Jo també estic fent esforços perquè les esquerres ens entenguem.

L’ARS (Àmbit de Reflexió Social), del que en formo part, intenta promoure el diàleg entre visions diferents de l’esquerra per afrontar els problemes del futur. Jo crec que tenim problemes importants. Per exemple, en tema d’energia, com fem que l’energia pugui deixar d’estar en mans de monopolis i oligopolis. Pot semblar una burrada, no? No ho és. A Alemanya hi ha més de 800 ajuntaments que han municipalitzat l’energia. Jo li he proposat a l’alcalde Ballesteros que ho faci. Bé amb una empresa pública o bé amb una empresa mixta. Perquè l’aigua si que ho fem i l’energia no? El que vull dir és que energia, habitatge, noves formes d’economia, ecologia… tot això són problemes nous que si els ciutadans veuen que nosaltres ens hi preocupem i aportem solucions, podem tornar a conectar.

Vostè ha estat diputat al Congrés, senador, diputat al Parlament, conseller, regidor… amb quin d’aquests càrrecs es quedaria? Quin és amb el que més ha gaudit?

A mi m’hauria agradat estar una legislatura més com a conseller del meu país, que és Catalunya. Però jo gaudeixo amb tot. M’apassiona molt l’activisme.

N’hi ha que veuen el parlaments com un guarderia fora de control. Què n’hi ha de cert?

La temptació de posar la política com a màrqueting i com a una cosa d’un instant fugisser. La política de twitter sense reflexió, anàlisi, discurs, sense relat… això és la mort de la política. No actuar amb rigor i seriositat, no actuar amb temps suficient per debatre-ho més allunyat del que són les càmeres i tal… això és la mort de la política.

Anem acabant…Quin ha estat el personatge més rellevant o destacable que ha conegut al llarg de la seva vida política?

Recasens i Maragall. Els dos.

Estava convençut que em diria Pasqual Maragall.

A pesar de totes les discrepàncies, de tot el que havíem discutit, el dia 13 de maig de 2006 em va trucar per ser conseller. I aquest home, la gent deia que feia maragallades, però a mi ja m’agraden! Era una persona expressiva, innovadora… per exemple, hi ha una anècdota amb Josu Jon Imaz. Estàvem a la reunió del consell executiu comentant l’expedient de les creus de Sant Jordi i Maragall va proposar Imaz, que aleshores era màxim dirigent del PNV. Llavors el conseller Saura li diu a Maragall: “President, no és costum donar creus de Sant Jordi als polítics en actiu”. I Pasqual se’l mira… i li diu “doncs serà la primera vegada”. Aleshores, quan va venir el Josu Jon Imaz a veure’m, que jo era delegat del govern, vaig baixar al carrer per rebre’l i li dic “mira, no nos conocemos pero que sepas que yo a la calle a recibir una visita únicamente bajo por el alcalde de Tarragona, que es amigo mío y alcalde de mi ciudad, y a ti, que eres Creu de Sant Jordi” (riu).

Parlem del PSC. Vostè ha estat sempre un home de partit. L’ha dirigit durant bastants anys. Un partit amb tantes tonalitats diferents com el PSC no deu ser fàcil de dirigir. Adenauer deia que en política hi ha adversaris i correligionaris, i que aquests darrers eren els més perillosos. Està d’acord?

Si. Però bé, al final estàs acostumat a que et llancin punyalades. Jo de moment he sobreviscut, no em puc queixar, però hi ha gent miserable a tot arreu.

I què diria que és més fàcil, dirigir una conselleria o ser cap d’un partit polític a la demarcació de Tarragona?

Jo diria que la segona (riures). En una conselleria tens més mitjans i no hi ha interessos mesquins pel mig. I en política si…i hi ha gent que s’atansa a la política exclusivament com si fos una professió, sense activisme social.

En la sèrie danesa Borgen, hi ha una escena en que el fictici candidat socialista, Michael Laugesen, afirma que la noció de que el poder és del poble és absolutament ingènua. Diu, textualment, “El pueblo no manda una mierda. Un pequeño grupo de privilegiados decide el destino de Dinamarca. Unos cuantos empresarios, unos cuantos periodistas y unos cuantos políticos. Mientras yo pertenezca a ese grupo, pueden llamarlo el gobierno del pueblo o lo que les salga de las narices“. Què n’hi ha de veritat en aquestes paraules?

Però això (assenyalant el mòbil) ho canvia tot. Quan la gent s’acostumi a utilitzar més la informació online -perquè la informació s’ha democratitzat tant que tothom té accés a la informació- canviarà. Per això ja estan sortint noves formes de fer política. Per això Pedro Sánchez vol consultar a la gent les possibilitats de formar un govern…va en relació amb això; és a dir, això de que el poder només estigui en mans d’uns barons del PSOE o com aquest danès que diu els empresaris i periodistes…canviarà; però per això és necessari que democratitzem l’economia.

La política només es una conseqüència de la organització social i, avui en dia, de l’economia. Mentre no trenquem amb els monopolis i l’acumulació de poder i riquesa d’uns quants, la política continuarà sent com diu el danès. Ara bé, jo tinc l’esperança en les possibilitats de la informació i després que no pari mai l’activisme social de la gent més conscienciada. Això és el que ho pot solucionar.

Diuen que no hi ha cap ascensor que condueixi a l’èxit, que si vols arribar has d’anar per les escales. Vostè n’ha pujat moltes, d’escales. Li queda alguna per pujar, en política?

Si. Jo vull treballar en l’àmbit de l’ecologia. Jo vull que l’ecologia sigui més transversal. Un dels principals problemes, a banda de la pobresa i les desigualtats, és el canvi climàtic i la destrucció de la nostra casa, que és el planeta. Això només es resol amb activitat industrial. O l’ecologia comporta activitat econòmica i genera llocs de treball o si no el planeta es destrueix. Llavors jo ara em vull dedicar això, de forma modesta.

I no tanco portes a res. Crec que encara em queden uns 10 o 12 anys d’activisme a fons i el temps dirà. Jo no em retiro perquè no sabria fer-ho. Jo quan estic assegut al sofà de casa meva em sembla que estic fent alguna cosa mal feta. Necessito estar fent alguna cosa: he d’estar tocant el piano, escrivint articles, treballant amb el Fòrum Ecològic…

Què en pensa del pacte de governabilitat signat a Tarragona fa pocs dies?

Fins ara he mantingut silenci per no entorpir i he parlat a l'interior del partit que és on crec que s'ha de fer. Un cop signat el pacte he de manifestar pel bé del propi partit que hi ha força companys i companyes que hauríem preferit uns altres socis i uns altres procediments: primer un programa confeccionat amb la participació de persones expertes i finalment sotmès tot a votació d’afiliats i simpatitzants.

Així ho van fer els companys alemanys i així ho han anunciat Jaume Collboni a Barcelona i Pedro Sánchez a tota Espanya. Ja no podem fer les coses com fa 25 anys, la societat no ho admet.

El PSC ha de renovar els seus plantejaments, idees i procediments a Catalunya i molt, també molt a Tarragona.

Per sort crec que som la majoria que ho desitgem i uns quants ja hi estem treballant de cara al Congrés de juliol directament elaborant un canvi molt profund que ens faci tornar a connectar amb els ciutadans. Un PSC veritablement d'esquerres i catalanista.

Acabem. El convido a fer un exercici. Digui’m una virtut de Mariano Rajoy, una qualitat de Pablo Iglesias i un defecte de Pedro Sánchez.

Somriu). Una qualitat de Rajoy…no sé si en trobaré cap, eh? (riu). Bé, de Rajoy, la tenacitat d’una persona que ha estat al peu del canó i ha sabut sortejar moltes dificultats. De Pablo Iglesias, diria que té dots intel·lectuals, és una persona formada. I sobre Pedro Sánchez… (dubtes) li falta un punt de maduració. Li falta una mica d’experiència, però està avançant molt ràpid i les dificultats l’estan fent madurar, però li falta una mica encara.
Anton Vives Tous - 07/02/2016 - 20:10h
tot el mateix
16/02/2016
00:27
El PSC és el PSOE amb barretina!
Toni
10/02/2016
20:46
Havent estat dels pocs consellers de la demarcació els últims anys, jo li hauria preguntat, des de la seva experiencia què hem de fer per a que se'ns tingui més en compte des del govern de la Generalitat. Completament d'acord amb la seva lluita per l'ecologia i la consideració d'aquesta com un posible motor econòmic ( però en el tema de la contaminació lumínica, crec que la pèrdua de llum en arteries comercials al vespre fa més mal que bé a la ciutat, potser caldria fer excepcions o relaxar la norma en alguns casos)
Pere
10/02/2016
20:29
O sigui que aquest tipus també és el responsable de deixar la Rambla a les fosques?
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat.