Joan Miquel Nadal: 'Si hi ha un obstacle que sempre he superat és la por'
  
Fotografia: Diari de Tarragona i Lluís Milián. Edició: Paula Cumplido Mairal.
Amb aquesta entrevista encetem el cicle “Partícules elementals”, realitzat per l’advocat tarragoní i col•laborador de TT, Anton Vives Tous, amb els convidats que ha triat.

Joan Miquel Nadal i Malé (Tarragona, 1950) ens dóna la benvinguda al seu despatx, al número 39 de la Rambla Nova. És tard i el capvespre ja fa estona que ha perdut esclat. Tot i així, ens rep cortès, obsequiós fins i tot. S’asseu, cerimoniosament, davant un quadre de Ferran VII. L’entrevista flueix amb afabilitat i la conversa és primaveral. Darrere la seva mirada, blindada per mil entrevistes, l’exalcalde amaga una gran capacitat analítica. Tot i haver viscut una vida plena i carregada, el Sr. Nadal no es deixa endur per la nostàlgia o la taciturnitat. Com els bons corredors de fons, només mira endavant. És directe i concís. El seus motors són la família i el mar. Quan en parla, els ulls li brillen. Xarrem de la seva joventut còmode i espartana. Conversem sobre la seva gestió política, plena de llums i ombres. També peregrinem a la Tarragona dels anys vuitanta i noranta. Una Tarragona que, tot i ser la d’ahir, no podem deixar d’escoltar-la.

Vostè neix un 24 d'agost en plena dictadura franquista. Com era la Tarragona de la seva infància? Com la recorda?

El cert és que jo vaig tenir una infantesa privilegiada per raons familiars i econòmiques. Vivia en una situació acomodada. En aquell mateix moment hi havia una altra Tarragona que es desenvolupava al voltant de la immigració, de la duresa de determinats assentaments que per, ser-te sincer, jo la veia des del cotxe del meu pare o del meu avi. Per tant, els records que tinc és d'una situació privilegiada. Me'n recordo d'anar al circ que es posava a la plaça Verdaguer, recordo els militars...i també una cosa molt divertida, que és com pujaven els rucs i els cavalls pel carrer Sant Agustí, amunt, cap a l'escorxador. També dels cotxes de l'avi i del meu pare i de sortir a navegar amb l'avi Nadal, que era mariner.

Com era en Joan Miquel de nen? Què li agradava?

M'agradaven molt les bicicletes i les motos.

I nedar? Tinc entès que vostè era un gran nedador...

Si, vaig començar a nedar als vuit o nou anys. Però això són uns records de duresa, perquè jo entrenava una mitjana de sis hores diàries. De fet, com que no hi havia piscina d'aigua calenta a Tarragona, agafava el trolebús a les sis del matí i anava a entrenar-me a Reus, al Club Natació Reus Ploms. Era una piscina petita, de quinze metres i tres carrerons. Recordo que tenia l'aigua calenta perquè havien posat una salamandra.

L’any 1967 vostè comença a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Posteriorment, ingressa al Sindicat Democràtic d’Estudiants i a l’Assemblea de Catalunya. Quin ambient es respirava aleshores?

Home, allà es respirava un bon ambient. Recordo que les classes començaven a ser multitudinàries. Si avui parlem d'una classe amb seixanta persones i diem que és una barbaritat, allà hi havien entre dues-centes o dues-centes cinquanta per cada aula. L'ambient dins la universitat era democràtic, tot i la dictadura que hi havia fora. També recordo que al pati de darrere de la facultat de dret feien música de Raimon. En aquells moments qui governava la democràcia dins la universitat, és a dir, qui era el pal de paller, eren els comunistes, que eren els qui tenien una organització molt més efectiva dins la universitat, sobretot des d'un punt de vista d'estructura orgànica, a més d'un suport econòmic que els ajudava molt.

I és allà on es va cuinar la seva passió política?

No. La meva passió per la política ve de família.

Bé, si no tinc malentès, el seu avi, el Sr. Miquel Malé Casals, ja havia estat regidor a l'Ajuntament.

Si (somriu). Jo crec que l'avi Malé va ser regidor de l'Ajuntament de Tarragona... suposo que per gremi, amb la col•locació de les diferents persones dins l'Ajuntament. Però el meu avi Malé no va tenir mai passió per la política. La meva passió per la política ve més aviat pel meu pare.

Tot sovint s’utilitza l’expressió “pare polític” per parlar d’algú que ha influït de manera rellevant en l’educació política d’una persona. En qui es fixava vostè quan exercia la política? Qui va ser el seu “pare polític”?

Un principi elemental per a una persona que vulgui tenir un futur polític i per tant, no per a mi, és no tenir cap pare polític, perquè és el pitjor que et pot passar. Tot i així, en aquell moment per casa meva passaven personatges com Solé Barberà, Solé Tura, l'antic alcalde Martí de Reus, etc. A casa nostra el meu pare es movia en un ambient d'esquerres. El que succeeix, i això costa molt d'explicar, i costa molt d'interpretar, és que, tal com t'he dit abans, l'estructura social que et permetia estar a l'oposició de la dictadura es formava al voltant del Partit Comunista. El mateix va passar a Portugal i a França. Per tant era lògic que el meu pare participés de l'amistat de gent com el Gutiérrez Díaz, que era gent d'esquerres. De fet, aquí Tarragona també sovintejava ambients d'esquerres, sobretot del PSUC i de CCOO.

Ens plantem a l'any 1987, en la constitució del plenari i l'elecció de nou alcalde. Els resultats electorals han donat una fotografia una mica complicada i els dos regidors del CDS opten per votar el seu candidat, Lluís Badia. Per la seva part, els deu regidors de CiU, juntament amb els 3 d'Alianza Popular, voten al cap de llista convergent, Josep Gomis. Finalment, tenim Recasens, que es queda amb 12 escons i surt alcalde, ja que segons el que establia la llei electoral, en cas de no obtenir majoria absoluta cap dels candidats (eren necessaris 14 regidors), seria proclamat alcalde el regidor que encapçalés la llista més votada, en aquest cas, Recasens. Com recorda aquella votació? Es respirava tensió?

No es respirava tensió. Tothom sabia el que passaria. Tothom sabia perfectament que la votació aniria d'aquesta manera. Si la pregunta és quan comença la tensió, aquesta comença a partir de l'any o any i mig, quan el Partit Socialista no sap trobar noves persones per completar el seu govern, que en definitiva eren solament dos, i l'alcalde Recasens no sap interpretar la situació en la que està. A més, a Josep Gomis el nomenen conseller de la Generalitat i em deixen el camí lliure. És a partir d'aquí que jo exploro les possibilitats.

I és aleshores, el 17 d'agost de 1989, amb la moció de censura, quan vostè diu allò de "Venim a executar, els nostres antecessors planificaven". Què li diu tot plegat? Recorda la moció de censura?

Si, recordo que vaig convèncer les dues persones bàsiques, que eren en Josep Miquel Sevil i en Lluís Badia. Amb ells vam pactar les estructures de treball. Home, com a partits minoritaris em van collar el que van poder, però aquesta és la història i no dóna més de si. El que si és cert és que va existir una bona confiança entre nosaltres tres. Va haver-hi camaraderia i d'una manera o d'una altra ens vam donar compte que pels tres era l'oportunitat, i la vaig aprofitar.

20 mesos més tard, vostè s'assenta en l'alcaldia, aquesta vegada guanyant les eleccions de manera claríssima. CiU va treure un total de 22.627 vots, 6.305 més que 4 anys abans. El titular del Diari de Tarragona d'aquell 27 de maig de 1991 era clar: "Nadal, ara per la porta gran". Quin creu que va ser el principal factor d'aquelles eleccions?

El treball.

Però el cert és que CiU va tenir una major incidència en els barris, també la va afavorir la desintegració de CDS...

A veure, podem fer el raonament que vulguis. Però el secret és el treball. La política no és res més que treball. En una ciutat més gran o en un país ja són altres estratègies, però la política en una ciutat mitjana, de 200.000 habitants, és un tema de dedicació d'hores. És aixecar-se aviat i anar-se'n a dormir tard. No té més secret. No li vulgueu donar més voltes: les estratègies són de presència. Malgrat tot, jo crec que va ser transcendent en aquell moment, que jo vaig ser capaç de lligar amistats dintre dels grups de l'oposició i això em van permetre, quan estava en minoria, governar amb una certa tranquil•litat.

El fet és que, després d'aquelles eleccions, vostè ocuparia el càrrec d'alcalde durant 18 anys. Si jo li preguntés quines són les tres paraules que li agradaria que definissin la seva actuació com a alcalde, quines triaria?

Jo diria que hi ha tres raonaments. El primer que es reconegués la feina del meu equip i meva. La feina, no els resultats, eh? Després s'ha de fer un reconeixement a la meva família, perquè en aquell moment va ser el suport principal. I la tercera, jo crec que el que seria molt important i el que a mi m'agradaria és que no se'm recordés perquè els següents han sigut dolents. O sigui, saps allò que diuen aquí a Catalunya "no, és que t'han fet bo". Doncs no m'agradaria que em fessin bo els que m'han succeït, sinó que em diguessin que era bo en funció del treball que feia tot el meu equip.

En les seves intervencions, se li sentia a dir força sovint una expressió: “Tarragonisme radical i brillant”. Què volia dir?

És veritat. Però cal que t'ho expliqui. Tampoc té més importància. L'alcalde Recasens, quan jo vaig fer la moció de censura, se'n va riure de mi dient que jo representava als botiguers i quatre persones més. Era una manera de menysprear, el dia de la moció de censura, el que nosaltres estàvem proposant en aquell moment. Llavors jo vaig dir-li que això dels botiguers s'havia de començar a tenir en compte perquè el botiguer té una funció molt important que és posar a l'aparador de la seva botiga el producte que vol vendre. I posa el bo i millor. I ell em va dir que això era una tonteria. I aleshores jo li vaig voler dir, miri, escolti'm una cosa, per ser tarragoní s'ha que reconèixer que la teva ciutat és bona i brillant. Si tu parteixes de la idea que el que tu representes no és bo, no és brillant ni té interès, tu entres dintre d'un espai desmotivat. I d'aquí sorgeix la idea de dir: escolti'm els botiguers ho posen tot davant, ho posen a l'aparador, cada vegada hi ha més botigues que ho treuen tot al carrer... Per tant, jo tinc que exposar o externalitzar un tarragonisme radical, dient "sóc de Tarragona" i brillant, en funció del que representa pel territori.

Això ens porta a la Universitat. Llei 36/1991, de 30 de desembre. El primer element de discussió era el model. Campus o universitat urbana. I el segon element –no menys rellevant- va ser el nom. Què va desactivar la intenció inicial d'anomenar el nou centre universitari com a Universitat de Tarragona?

T'he de dir una cosa. Les filles del Sr. Rovira i Virgili, a qui respecto profundament, no han tingut mai una bona referència de mi, perquè jo em vaig oposar absolutament al nom. Crec que el nom és un error i crec que ho continua sent. Hi ha un decret de l'alcaldia, mai impugnat, que diu que l'Ajuntament ha de dirigir-se a la URV com a Universitat de Tarragona i no com a Rovira i Virgili. Perquè es va posar aquest nom? Jo crec que hi ha un error important del president Pujol. Un error important de dos o tres persones de Tarragona que no cal assenyalar-les però que van acceptar aquest nom, i jo crec que per aquesta raó era una manera que tenia el President Pujol d'equiparar Reus-Tarragona amb aquesta tonteria de voler satisfer a dos persones...perquè al final, cap de les dos està satisfeta. Per tant, insisteixo, hi ha un error del President Pujol, que no atén a la meva oposició. El que acaba passant és que si tu dius vas a Galicia i dius Universitat Rovira i Virgili, has d'afegir la ubicació, "de Tarragona". A veure, el Sr. Rovira i Virgili va ser un personatge important, president del Parlament, però tampoc... vaja, jo personalment crec que és un error.

Vostè coneix molt bé la ciutat de Reus; de fet, és el protagonista d'una històrica intervenció, el febrer de l'any 1992. Com alcalde de Tarragona va donar una conferència ("Tarragona-Reus, present i futur") ni més ni menys que al Centre de Lectura de Reus. Ho recorda? En aquest sentit, quina és la relació que Tarragona ha de tenir amb Reus?

Recordo la conferència, però no el contingut. El que jo els hi vaig dir a la gent de Reus –vaig ser dur- era que s'havia acabat la idea d'un Reus comercialment, culturalment i arquitectònicament brillant... per cert, Gaudí no és de Reus, eh?

(Rialles)

Queda clar.

El fet és que jo els hi vaig dir que estava emergint una posició de Tarragona que lamentablement, i ho sentia molt per ells, tenia que ser molt més dura amb Reus del que havia estat fins ara. Els hi vaig dir que es tenia que defensar molt més el nom de Tarragona. No és que no els hi sentés bé... em van aplaudir, suposo que per cortesia, el que passa és que es van creure que passaria i jo crec que des d'aleshores Tarragona està molt per damunt de Reus en la majoria dels àmbits.

Vostè ha afirmat en alguna entrevista que "Tarragona necessita capitalitat". Com creu que es pot concretar aquesta frase?

No és que necessiti capitalitat, és que ho és. I què passa? Per quina raó estem parlant de capitalitat sempre? Fixa't que el món es desenvolupa en posicions extensives. D'un poble, el carrer major. D'un poble, les pedanies. D'una comarca, la capital comarcal. D'una província, la capital provincial. D'un país, la capital del país. Per tant, existeix una evolució que va des de la plaça de l'ajuntament de Montbrió fins a Barcelona com a capital de Catalunya. Són referents. És clar, el referent et porta una part essencial del que és les capacitats de desenvolupament. Això està molt manit, però si una persona decideix invertir en un territori, el primer que busca és la referència que té de l'àmbit en el que es vol moure. Aquesta és la primera visió, i cal aprofitar-la. I d'aquí ve el tema de la capitalitat. També serveix, com un segon aspecte, perquè la gent que viu dins d'aquesta capital se senti esperonada i se senti forta en tant que ho és. Després, és evident que hi ha un factor econòmic.

Continuant amb la ciutat de Tarragona... hi ha un element transcendental, l’espina dorsal diria jo, que és la ciutadania. Vostè, des de la seva atalaia d’ex alcalde, com veu actualment a la ciutadania de Tarragona?

T'ho diré al revés. No la veig amb el mateix nivell que la veia fa uns anys.

Ha ocupat càrrecs a l'Ajuntament, a la Diputació Provincial, al Parlament, al Congrés dels Diputats... de tots aquests, amb quin es queda?

M'ho he passat bé amb tots. Home, a veure, el càrrec que et dóna més llustre és el d'alcalde. Jo recordo que una vegada estava al Congrés dels Diputats i vaig anar al meu escó a recollir una cosa que m'havia deixat. El fet és que em vaig assentar a l'esco per endreçar els papers que tenia. I de sobta, entra una colla de nanos per ensenyar-los el Congrés; que si els tirs, que si no se què... i aleshores, la persona que els hi ensenyava el Congrés, es gira i els hi diu "miren, aquel diputado de allí –referint-se a mi, perquè no hi havia ningú més- es el alcalde de Tarragona". I un crio deixa anar "aaah, es el alcalde de Port Aventura!". (Riu). Com veus, això donava més lluïment.

I ara que estava explicant això, de la seva etapa a Madrid, què en destacaria? Quin és el seu record més entranyable?

La capacitat que tenia la minoria catalana d'imposar criteris al govern de Madrid. Jo a Madrid, sobretot, portava les maletes de Roca.

Canviem de tema. Li hagués agradat ser conseller de la Generalitat?

No.

En va tenir oportunitat alguna vegada? Li van oferir?

Suposant que m'ho haguessin ofert, seria de molt mal gust dir-ho.

Relacionat amb aquesta pregunta...perquè considera que a Tarragona li costa tant col•locar persones a les més altes instàncies polítiques del país?

T'ho explicaré. Això té una raó, segons el meu criteri. A la província de Tarragona, el domini de CiU ha sigut molt important. Aleshores, quan el President Pujol o el President Mas veuen el domini que té el partit sobre una província, no se li dóna rellevància al fet que una d'aquelles persones pugui anar. És a dir, Girona no tenia el mateix pes específic que tenia CiU a Tarragona, i aleshores el govern de la Generalitat diu "anem a progressar una mica més a Girona, fem un conseller de Girona". A banda de que la bèstia dels de Barcelona tira cap al nord. A Tarragona va haver un moment que tot era Convergència: Valls, Tortosa, Amposta, El Vendrell, Tarragona, Diputació Provincial, Consells Comarcals... aleshores, els polítics diuen: "no no, aquell territori ja està cobert representativament". Aquesta idea ha fet que Tarragona tingués pocs consellers: Gomis, Pujals i Rius. Possiblement algun més. És trist que sigui així.

Jo li he portat uns cartells que vostè va usar durant les seves campanyes per l'alcaldia de Tarragona. De tots els cartells electorals que ha usat com a candidat a l'alcaldia de Tarragona (li ensenyem tots), quin és el que més t'agrada i perquè?

(Somriu)

Jo crec que aquesta [referint-se a la fotografia], és interessant. És la primera i única foto d'un candidat a Catalunya que no ensenya la cara. La nena era preciosa. Era guapíssima. Ara ja deu tenir trenta anys...Però mai hauràs vist un cartell d'un candidat que no ensenyi la cara. Va ser molt comentada, inclús a nivell europeu.

I ara que parlem de campanyes, quin diria que va ser el rival polític més dur amb el que s’ha enfrontat? I per quin motiu creu que era el més dur?

No li vull donar importància.

Ara que ja hem fet una mica de visió retrospectiva de la seva vida...Té pensat escriure les seves memòries?

Ara mateix no. He tingut vàries propostes de periodistes que han insistit en fer això i tinc guardats tots els meus dietaris de la meva vida, però no crec que sigui prou important com per fer un llibre de les meves memòries.


No m'agradaria que em fessin bo els que m'han succeït, sinó que em diguessin que era bo en funció del treball que feia tot el meu equip


La política avui en dia ha canviat. Segurament l'escenari mediàtic s'ha eixamplat. Avui hi ha twitter, facebook... tot més instantani, la comunicació flueix de manera més continuada i directe, els temps són més estrets, com creu que seria el Nadal polític avui? Ho tindria més fàcil o més difícil?

Seria més fàcil. La capacitat de comunicació té molts més conductes que abans. És a dir, tu abans depenies de la tirania de quatre periodistes o d'un parell de mitjans de comunicació. Per tant la capacitat d'arribar al gran públic era molt més difícil i molt més mediatitzada, i amb comentari personal en cadascuna de les notícies que es generava. Ara no, perquè tu crees la notícia, tu la incorpores i el poble la comenta; no ho fa un periodista. Tu l'has llençat al mercat i cadascú te capacitat d'analitzar-la... tu sents el resultat de la teva notícia en funció dels anàlisis fets per les persones. És clar, aleshores no era així, perquè tu llençaves una notícia, sortia al diari, sortia a la ràdio i no entenies quin era el comentari de la societat respecte d'aquesta. Amb els nous mitjans de comunicació, si que és cert que arriba a molta més gent... i tu pots crear-te el teu digital, pots crear-te el teu twitter... de fet, la roda de premsa està pràcticament en desaparició. Per tant, és molt més fàcil ara que abans, per a tots els polítics.

Però també és veritat que l'exposició pública és molt més gran que abans. Avui en dia els polítics estan controlats absolutament...

Cert. En tot cas, deixa que digui una cosa. Les meves declaracions de renta de l'any 1991 en endavant, totes han estat a l'Ajuntament i algunes han estat externes. Per tant, tots aquests polítics que diuen quina és la seva situació patrimonial, jo ja ho feia des del 91.

Ernest Renan, escriptor francès del segle XIX, va definir la vida dels polítics com un “plebiscit diari”. De fet, expliquen que l’ex alcalde de Nova York, Edward Koch, interrogava tot sovint als seus conciutadans sobre com ho estava fent. Vostè creu que és realment així, que és un plebiscit diari? Sentia el mateix quan era alcalde?

Si. És un plebiscit diari, si. Per bé i per mal. Vull dir que hi ha que t'aplaudeixen i n'hi ha que et critiquen.

Parlant precisament de crítiques, el Sr. Jordi Martí Font –actual regidor de la CUP- en el seu llibre “Ni Nadal ni Setmana Santa” diu que vostè va ser un líder "a partir de la gosadia i la mala llet".

Aquest noi té raó en un percentatge elevat. A mi m'ha estimat la gent que m'ha votat, que era més que la que no em votava, i els altres m'han tingut per una persona de mala llet. Gosadia i mala llet, si. És a dir, els meus adversaris polítics deien que tenia molta mala llet...efectivament, aquest noi té raó en el que fa referència a la gent que no em votava.

I en política, és preferible ser un polític estimat o temut?

(Rumia) És una pregunta interessant... no té la sé contestar. Perquè si et digués que estimat, et diria que jo coneixia el President Adolfo Suárez, que sempre em deia "alcalde, sube que quiero hablar contigo" i aquell home deia "aquel me ha traicionado", que era quan estava al CDS... i deia una frase, que l'adapto: "todo el mundo me aplaude, pero nadie me vota". Que era veritat, perquè l'Adolfo Suárez es passejava pel carrer i l'aplaudia tothom i quan es va presentar pel CDS no el va votar ningú. Per tant, home, ser estimat és bo... que et tinguin respecte, o com diu el company de la CUP, que et vegin la teva mala llet, també. La pregunta seria en quin percentatge has de ser estimat i en quin t'han de tenir por... No és fàcil d'endevinar. Però t'han de tenir por, perquè si no t'has convertit en la Sisi.

Rellegint El Príncep de Maquiavel, es pot arribar a la idea de que la política no és una ciència exacta, sinó que està governada per la deessa Fortuna, que va disposant obstacles en el camí, i la política no és res més que una lluita d'una sèrie de personatges lluitant per sortejar aquests obstacles. Quins han sigut els obstacles més difícils de sortejar que s’ha trobat vostè en el seu camí de 18 anys d’alcaldia?

Si que és cert que la Fortuna i el destí marquen a les persones. Les marquen des que neixen fins que moren. Les marquen per moltes raons. La primera, pel lloc geogràfic on neixes. La principal fortuna que tenim nosaltres és haver nascut aquí ... per tant, el primer regal que et dóna la vida és el lloc on neixes perquè podríem estar ara reunits a Zimbabwe o Angola. (Rumia) Efectivament, la vida, que no la política, et va posant obstacles. Poden ser professionals, poden ser de malaltia, la mort, la vida... poden ser moltíssimes coses. Que me'n han posat molts? Si. Que he tingut l'habilitat de sortejar-los? No tots. I per tant, es pot dir que jo n'he superat més que els altres? No ho sé, perquè depèn del que hagi posat a cadascú o que uns eren d'una manera o uns eren d'una altra. Si que hi ha hagut un obstacle que sempre he superat que és la por. Per això a casa meva diuen que no tinc por.

Precisament Maquiavel ve a dir que la deessa Fortuna se l'ha de maltractar... perquè aquesta sempre és més generosa amb els valents que amb els cautelosos.

A mesura que tu lluites per les coses, la deessa disminueix amb la seva capacitat...no ho sé tu, no sóc tan important com per aquestes coses. Hi ha preguntes que em fas que és per gent important, i jo no ho sóc.

Sé que vostè no vol opinar sobre la política actual i ho respecto. Però si em permet, m’agradaria que fes un exercici. Deixant de banda la ideologia i centrant-nos només en l’aspecte més personal, qui creu que té més aptituds per ser escollit president del Govern espanyol: Mariano Rajoy, Albert Rivera, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias?

Ho tinc molt clar: cap.


Avui en dia no hi ha polítics capacitats. Hi ha molt de professional


Però algun d'aquests acabarà a la Moncloa...

Mira, jo he tingut la sort de conèixer polítics perquè portava la maleta a Roca. I he conegut a Suárez, González, Guerra, Aznar... i he conegut polítics francesos i t'he de dir una cosa: desgraciadament, des de...fixa't com ho dic, perquè vegis que no sóc tendenciós...és a dir, a partir de Zapatero, Espanya no ha tingut classe política important. Zapatero va ser un negat. Rajoy, negat i mig. Jo amb el Zapatero dinava molts dies al Congrés perquè ens reuníem un grupet, un de cada partit, i dinàvem alguns dies. Zapatero era... en fi...

Però el cert és que Zapatero va deixar un llegat important en matèria social: matrimoni homosexual, feminisme...

Però quant de temps t'ocupa això a la vida? Malament si no l'hagués deixat!Zapatero si que fa un llegat que l'ocupa 10 minuts i que tenia que fer. I que desgraciadament ho va fer per cobrir altres errors. Però és cert que ho va fer. El tema és que no hi ha polítics capacitats. Hi ha molta tonteria i després hi ha molt de professional. El Rivera el conec de l'estada al parlament de Catalunya. És un noi intel•lectualment format i que ha trobat un forat polític. Quin és el forat del Rivera? Rivera es converteix en una persona important com a conseqüència de que La Sexta, Antena 3 i Cuatro es posen en contra de Rajoy, perquè Rajoy havia promès un major número d'espais de freqüència. Com que no els dóna, busquen una persona que no sigui del PSOE i li donen hores i hores de televisió. I han fet un personatge. Què hi ha darrere? Ell pot ser bo. Darrere no hi ha res. Si grates, a Ciutadans no hi ha res. Aleshores la meva pregunta és filosòfica: escolti, si jo vaig a un partit polític i li dono cent mil euros diran que estic subornant al partit polític...ara, quant valen les hores de televisió que li han donat al Rivera? Cent mil euros?

Segurament una mica més.

Per tant, és una mica la mentida que existeix en aquest país. Tu fas un donatiu i t'acusen d'haver corromput. En canvi, tu li dones hores i hores de televisió en el segment estrella i et diuen que això és no res. Rivera ha anat a parar a la televisió sense ser un no res. Han creat un personatge. A Estats Units el tercer i el quart home més ric del món han donat a Donald Trump, que és un pallasso,l'equivalent a cent milions d'euros. Però trinco trinco. I aquest senyor, tots els seus espais de televisió se'ls ha de pagar. Com a mínim la hipocresia no és tan alta. Jo el que veig és que el món, i em refereixo a responsables polítics, està molt just.

Darrerament ha aparegut una entrevista seva al Diari de Tarragona en que deia que l'han fet independentista. Al respecte, independentment de si és o no independentista, quina sort li aventura al procés independentista? Creu que acabarà reeixint?

A veure, els processos independentistes de qualsevol país estan fets transversalment per la societat. Per tant, la idea de Junts pel Si era correcte perquè ficava un home d'esquerra com pot ser Lluis Llach fins a un home de dretes, com l'antic president del parlament de Catalunya. Hi havia una transversalitat important. Si aquesta transversalitat es manté, per lògica el procés funcionarà i funcionarà molt bé. Si per contra la transversalitat no es manté i l'independentisme es ressitua o s'ubica en un sol segment de la societat, no reeixirà. Jo en el seu moment, fa 10 o 12 anys, ja vaig dir que la independència arribaria en un procés de 25 o 35 anys. El meu anàlisi és fruit d'un anàlisi demogràfic. Malgrat tot, ha de ser transversal, econòmicament, geogràficament, culturalment, etcètera. I això és el que no entenen una part de la gent jove. La CUP l'han votat molta gent que no són cupaires. Però moltíssims. És clar, això és... aquests si no veuen que ha de ser transversal socialment, culturalment, econòmicament...no anirà enlloc. Per tant, jo li veig bones expectatives a mig termini. També he de dir que ha passat una cosa molt bonica i és que per primera vegada el sentiment d'una societat s'ha menjat a la classe política. És a dir, jo aconseguia que em votessin perquè aconseguia explicar i imposar els meus criteris. Però aquesta vegada ha sigut a la inversa. La societat ha explicat el que volia i els polítics cuita-corrents a enganxar-se.

Vostè ha parlat de que a mig termini li augura bones expectatives a l'independentisme, però no creu que hi ha risc de sobrecalentament? Avui en dia ho volem tot tan ràpid, de manera tan immediata... no creu que existeix la possibilitat de que la gent acabi una mica fatigada de tot plegat?

Si. Mira, jo vaig estar a punt d'anar a les olimpíades de Mèxic. T’explico. Aquí el més important és nedar a les Olimpíades. El de menys és el resultat que tu fas allà. En el segment en el que estava jo, als 57 segons, a Estats Units n'hi havia 100, però és clar, només poden anar dos per país. Això t'ho dic perquè per anar als Jocs Olímpics necessitaves tenir unes marques acreditades en els sis mesos anteriors. Si tu aquells sis mesos anteriors arribaves bé, era fantàstic. És clar, la gent es tornava boja per arribar bé aquells sis mesos i poder fer les teves marques. I jo no vaig anar a Mèxic per un plantejament d'entrenament, un error de l'entrenador. Vull dir-te que això és una mica igual. Pot ser que no siguem capaços d'administrar en el temps aquesta història tan bonica que ha succeït en el nostre país. El que és evident és que un país, i una cosa tan important com aquesta, no es fa per assemblees. Dit amb tot el respecte.
Documentació addicional
Anton Vives Tous - 13/12/2015 - 19:00h
veu ciutadana
15/12/2015
22:03
lo de este personaje increíble deja por que no lo ve un puerto , con viviendas, locales , ect, sin licencia y que el tribunal superior de Cataluña ordena derribar , y rn la actualidad es el abogado del complejo vendido a alguien que se esta poniendo nervioso por que no se puede conectar servicios , ni nunca se pagaron las licencias ni catastralmente solo existe como puerto, y este señor sigue sin problemas con el Jaime I , Eroski, planes parciales , ect, ect
Jo
15/12/2015
16:40
Curiós que no parlin de Terres Cajvades,,Eroski,Carbonell Figueras, Lubasa, Angel Fernandez, JaumeI, Puerto Rosario... I suma i sigue. Encara que no fossin del seu partit li recordo al Nadal que les nostres comarques hem tingut dos Vicepresidents del Govern i un President del Parlament.
entrevista massatge
15/12/2015
16:25
Un massatge en tota regla. Només faltava fer-la a la terrassa del Leman
* Nom
Adreça electrònica
* Comentari
Li queden 700 caràcters per a escriure.
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP
Notícies en RSS
Desenvolupat per Staylogic
TOTTARRAGONA SERVEIS DE COMUNICACIO SCP - Via de l’Imperi Romà,11, 43003 Tarragona
Tel. 977 21 62 64 Email: tottarragona@tottarragona.cat
Contacte  - Avís Legal  - DL: T-1327-2008  -  Publicitat.